Siempre entre las nubes hay esos huequitos de Sol que te dan valor.
Un Blues
Del material conque están hechos los sueños
17 feb 2012
L’hospital Varsòvia, la guerra després de la guerra
Algunes petites històries amaguen trets que descriuen tota una època. Com la que narra el documental La batalla del Varsòvia, de la productora valenciana InfoTV. El film recorda l’obertura, l’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, d’un centre sanitari a la ciutat francesa de Tolosa. L’Hospital Varsòvia, que duia el nom del carrer on estava situat, el crearen metges republicans espanyols per atendre els ferits de la resistència antifranquista (els maquis) i també els vora 150.000 exiliats que malvivien a la regió del Llenguadoc.
Però, sota aquest fil conductor, del documental es desgranen també l’esgotadora diàspora dels refugiats republicans; la guerrilla dels maquis; les baralles internes del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a l’exili; la persecució macarthista o caça de bruixes nord-americana; la Guerra Freda i, com a conseqüència, la tolerància progressiva del règim de Franco per part del món occidental.
En resum, molts anys d’història i moltes històries paral·leles de la postguerra mundial en els 57 minuts que dura el documental, que despús-ahir es va estrenar a València i que es presentarà pròximament a Alacant, Barcelona i Tolosa, entre altres ciutats.
El projecte va nàixer quasi per casualitat fa uns quatre anys. El professor Àlvar Martínez Vidal, de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència-CSIC de la Universitat de València, coordinava una investigació sobre el Varsòvia, que l’Editorial Afers va publicar el 2010 sota el títol Exili, medicina i filantropia. L’Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc. 1944-1950. "Vaig voler incloure en el llibre un DVD amb un documental nord-americà inèdit ací, Spain in exile", explica Martínez, "i em vaig posar en contacte amb Juli Esteve [director de la productora audiovisual InfoTV], perquè en fera l’edició i les còpies".
Spain in exile era un documental propagandístic fet el 1946, acabada ja la Segona Guerra Mundial, pel Joint Antifascist Refugee Comittee amb l’objectiu de recaptar fons per a l’Hospital Varsòvia i altres centres d’atenció als espanyols a França. El film, de 19 minuts de duració, mostrava als ciutadans dels Estats Units les condicions pèssimes en què malvivien els republicans exiliats a França. Hi apareix, per exemple, un "professor valencià que treballa de llenyaire" al sud de França. "És un deute nostre, pendent i antic", afirmava el periodista que presentava el documental.
"Ens va engolosir la història", recorda Juli Esteve, que va proposar a Martínez no només fer les còpies de Spain in exile per al seu llibre disc sobre el Varsòvia, sinó un documental nou, amb el testimoni de supervivents i dels descendents dels protagonistes i amb imatges actuals del centre sanitari. És a dir, contar la història del Varsòvia des del 1944 fins els nostres dies. Així, Martínez i Esteve es convertiren en codirectors i coguionistes de La batalla del Varsòvia, produït per al Museu d’Història de Medicina de Barcelona amb la col·laboració del Memorial Democràtic, les universitats de València, Alacant i Miguel Hernández i Comissions Obreres, entre altres entitats.
No voldríem desvelar ací el contingut d’aquest documental que cal veure, però sí oferir algunes claus per a entendre’n el context.
L’Hospital Varsòvia, dirigit per metges republicans, va obrir el 1944 poc després del desembarcament nord-americà a Normandia i l’alliberament de França.
Les seues prioritats eren la cura dels espanyols procedents dels camps de concentració nazis i l’atenció als guerrillers o maquis, que una volta acabada la Segona Guerra Mundial pensaven que amb l’ajuda aliada es podia seguir combatent cap al sud per fer caure el règim de Franco
. Fou l’anomenada "Operació Reconquista", dirigida pel PCE, a l’octubre del 1944.
Algunes petites històries amaguen trets que descriuen tota una època. Com la que narra el documental La batalla del Varsòvia, de la productora valenciana InfoTV. El film recorda l’obertura, l’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, d’un centre sanitari a la ciutat francesa de Tolosa. L’Hospital Varsòvia, que duia el nom del carrer on estava situat, el crearen metges republicans espanyols per atendre els ferits de la resistència antifranquista (els maquis) i també els vora 150.000 exiliats que malvivien a la regió del Llenguadoc.
Però, sota aquest fil conductor, del documental es desgranen també l’esgotadora diàspora dels refugiats republicans; la guerrilla dels maquis; les baralles internes del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a l’exili; la persecució macarthista o caça de bruixes nord-americana; la Guerra Freda i, com a conseqüència, la tolerància progressiva del règim de Franco per part del món occidental.
En resum, molts anys d’història i moltes històries paral·leles de la postguerra mundial en els 57 minuts que dura el documental, que despús-ahir es va estrenar a València i que es presentarà pròximament a Alacant, Barcelona i Tolosa, entre altres ciutats.
El projecte va nàixer quasi per casualitat fa uns quatre anys. El professor Àlvar Martínez Vidal, de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència-CSIC de la Universitat de València, coordinava una investigació sobre el Varsòvia, que l’Editorial Afers va publicar el 2010 sota el títol Exili, medicina i filantropia. L’Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc. 1944-1950. "Vaig voler incloure en el llibre un DVD amb un documental nord-americà inèdit ací, Spain in exile", explica Martínez, "i em vaig posar en contacte amb Juli Esteve [director de la productora audiovisual InfoTV], perquè en fera l’edició i les còpies".
Spain in exile era un documental propagandístic fet el 1946, acabada ja la Segona Guerra Mundial, pel Joint Antifascist Refugee Comittee amb l’objectiu de recaptar fons per a l’Hospital Varsòvia i altres centres d’atenció als espanyols a França. El film, de 19 minuts de duració, mostrava als ciutadans dels Estats Units les condicions pèssimes en què malvivien els republicans exiliats a França. Hi apareix, per exemple, un "professor valencià que treballa de llenyaire" al sud de França. "És un deute nostre, pendent i antic", afirmava el periodista que presentava el documental.
"Ens va engolosir la història", recorda Juli Esteve, que va proposar a Martínez no només fer les còpies de Spain in exile per al seu llibre disc sobre el Varsòvia, sinó un documental nou, amb el testimoni de supervivents i dels descendents dels protagonistes i amb imatges actuals del centre sanitari. És a dir, contar la història del Varsòvia des del 1944 fins els nostres dies. Així, Martínez i Esteve es convertiren en codirectors i coguionistes de La batalla del Varsòvia, produït per al Museu d’Història de Medicina de Barcelona amb la col·laboració del Memorial Democràtic, les universitats de València, Alacant i Miguel Hernández i Comissions Obreres, entre altres entitats.
No voldríem desvelar ací el contingut d’aquest documental que cal veure, però sí oferir algunes claus per a entendre’n el context.
L’Hospital Varsòvia, dirigit per metges republicans, va obrir el 1944 poc després del desembarcament nord-americà a Normandia i l’alliberament de França. Les seues prioritats eren la cura dels espanyols procedents dels camps de concentració nazis i l’atenció als guerrillers o maquis, que una volta acabada la Segona Guerra Mundial pensaven que amb l’ajuda aliada es podia seguir combatent cap al sud per fer caure el règim de Franco. Fou l’anomenada "Operació Reconquista", dirigida pel PCE, a l’octubre del 1944. Uns 4.000 guerrillers envaïren el nord de la península amb la intenció d’establir la seu del govern republicà a la Vall d’Aran. Però, l’operació va fracassar: 50.000 soldats i guàrdies civils els esperaven en una frontera ben protegida pel govern franquista. A més, els dirigents comunistes estaven dividits (Santiago Carrillo estava en contra de l’operació) i els països aliats no s’hi van voler involucrar.
Tot i la seua ràpida i improvisada creació, l’Hospital Varsòvia va arribar a ser el centre sanitari més modern de Tolosa, perquè "els altres hospitals de la ciutat semblaven quasi medievals", comenta Martínez. I ho va ser, sobretot, gràcies al finançament de civils nord-americans, especialment de la comunitat dels unitaris, un corrent cristià protestant de caire progressista, humanista i antipurità, que crearen l’Unitarian Service Comitee per distribuir l’ajuda.
Van ser els unitaris els que col·laboraren en la producció del documental Spain in exile, i els que dotaren l’hospital de tot tipus d’instruments i medecines. En el documental també es parla d’una misteriosa nord-americana que va donar una part de la seua fortuna al Varsòvia. "Es deia Harriet Marple", explica Martínez, "però no he pogut saber-ne res més".
Tot l’equip mèdic era espanyol, on predominaven els catalans. Era l’hospital de referència per als exiliats a tot França, i a més pioner en la investigació i la pràctica de la medicina social, atés que, una volta convertit en hospital civil, es va dedicar a tractar les malalties endocrines provocades pels vuit anys de fam i patiment, les afeccions venèries o les causes de la mortalitat infantil. Amb el pas del temps, fou també capdavanter en cures pal·liatives, part sense dolor, planificació familiar i assistència social a grups desfavorits.
Però, als Estats Units, durant la Guerra Freda, el Comité d’Activitats Antiamericanes, en la coneguda com a "caça de bruixes", va interrogar els membres de la Joint Antifascist Refugee Comittee i els unitaris que hi col·laboraren. Molts d’ells van ser acusats de comunistes i empresonats, i l’ajuda civil nord-americana al Varsòvia va arribar a la fi el 1948. Era l’any en què el bloc comunista creixia amb la integració de Txecoslovàquia i Hongria, i quan l’augment de la tensió entre els dos bàndols es va manifestar amb el bloqueig soviètic de Berlín.
Poc després, el 1950, els Estats Units ja havien establit relacions diplomàtiques amb Madrid. Espanya fou tractada com a aliada en la lluita anticomunista per motius geoestratègics. El govern de França va ser pressionat perquè perseguira les cèl·lules de resistència comunista espanyoles al seu territori, i al setembre d’aqueix any, de matinada i en secret, la policia francesa va detenir 276 espanyols, entre ells l’equip mèdic de l’Hospital Varsòvia, en la coneguda com a Operació Bolero-Paprika (paprika és el nom que rep en molts països el nostre pebre roig mòlt).
Els detinguts iniciaren així un nou exili en ser deportats a colònies franceses en uns temps que, pretesament, eren de pau.
Però, l’hospital no va tancar: un grup de metges del Partit Comunista Francés, encapçalats pel doctor Ducuing, encetaren una lluita legal que va durar cinc anys, i mitjançant la Societé Nouvelle Hôpital Varsovia, una associació sense ànim de lucre, aconseguiren la titularitat del centre per a continuar la seua tasca social. Aqueixa és La batalla del Varsòvia que dóna títol al documental d’InfoTV.
Al barri de Saint-Cyprien de Tolosa, on està situat el centre sanitari, els immigrants magrebins i subsaharians han substituït els exiliats espanyols, però la filosofia del centre, ara sota el nom d’Hôpital Joseph Ducuing, continua sent la mateixa.
Cal destacar en el documental una imatge especialment colpidora, que potser avui no cridaria l’atenció: la d’una dona, la cirurgiana Maria Gómez, operant en el Varsòvia el 1946. Tot un símbol del desenvolupament professional femení iniciat duran la II República i que el franquisme va truncar.
Uns 4.000 guerrillers envaïren el nord de la península amb la intenció d’establir la seu del govern republicà a la Vall d’Aran. Però, l’operació va fracassar: 50.000 soldats i guàrdies civils els esperaven en una frontera ben protegida pel govern franquista.
A més, els dirigents comunistes estaven dividits (Santiago Carrillo estava en contra de l’operació) i els països aliats no s’hi van voler involucrar.
Tot i la seua ràpida i improvisada creació, l’Hospital Varsòvia va arribar a ser el centre sanitari més modern de Tolosa, perquè "els altres hospitals de la ciutat semblaven quasi medievals", comenta Martínez.
I ho va ser, sobretot, gràcies al finançament de civils nord-americans, especialment de la comunitat dels unitaris, un corrent cristià protestant de caire progressista, humanista i antipurità, que crearen l’Unitarian Service Comitee per distribuir l’ajuda.
Van ser els unitaris els que col·laboraren en la producció del documental Spain in exile, i els que dotaren l’hospital de tot tipus d’instruments i medecines. En el documental també es parla d’una misteriosa nord-americana que va donar una part de la seua fortuna al Varsòvia. "Es deia Harriet Marple", explica Martínez, "però no he pogut saber-ne res més".
Tot l’equip mèdic era espanyol, on predominaven els catalans.
Era l’hospital de referència per als exiliats a tot França, i a més pioner en la investigació i la pràctica de la medicina social, atés que, una volta convertit en hospital civil, es va dedicar a tractar les malalties endocrines provocades pels vuit anys de fam i patiment, les afeccions venèries o les causes de la mortalitat infantil. Amb el pas del temps, fou també capdavanter en cures pal·liatives, part sense dolor, planificació familiar i assistència social a grups desfavorits.
Però, als Estats Units, durant la Guerra Freda, el Comité d’Activitats Antiamericanes, en la coneguda com a "caça de bruixes", va interrogar els membres de la Joint Antifascist Refugee Comittee i els unitaris que hi col·laboraren. Molts d’ells van ser acusats de comunistes i empresonats, i l’ajuda civil nord-americana al Varsòvia va arribar a la fi el 1948. Era l’any en què el bloc comunista creixia amb la integració de Txecoslovàquia i Hongria, i quan l’augment de la tensió entre els dos bàndols es va manifestar amb el bloqueig soviètic de Berlín.
Poc després, el 1950, els Estats Units ja havien establit relacions diplomàtiques amb Madrid. Espanya fou tractada com a aliada en la lluita anticomunista per motius geoestratègics.
El govern de França va ser pressionat perquè perseguira les cèl·lules de resistència comunista espanyoles al seu territori, i al setembre d’aqueix any, de matinada i en secret, la policia francesa va detenir 276 espanyols, entre ells l’equip mèdic de l’Hospital Varsòvia, en la coneguda com a Operació Bolero-Paprika (paprika és el nom que rep en molts països el nostre pebre roig mòlt).
Els detinguts iniciaren així un nou exili en ser deportats a colònies franceses en uns temps que, pretesament, eren de pau.
Però, l’hospital no va tancar: un grup de metges del Partit Comunista Francés, encapçalats pel doctor Ducuing, encetaren una lluita legal que va durar cinc anys, i mitjançant la Societé Nouvelle Hôpital Varsovia, una associació sense ànim de lucre, aconseguiren la titularitat del centre per a continuar la seua tasca social. Aqueixa és La batalla del Varsòvia que dóna títol al documental d’InfoTV.
Al barri de Saint-Cyprien de Tolosa, on està situat el centre sanitari, els immigrants magrebins i subsaharians han substituït els exiliats espanyols, però la filosofia del centre, ara sota el nom d’Hôpital Joseph Ducuing, continua sent la mateixa.
Cal destacar en el documental una imatge especialment colpidora, que potser avui no cridaria l’atenció: la d’una dona, la cirurgiana Maria Gómez, operant en el Varsòvia el 1946. Tot un símbol del desenvolupament professional femení iniciat duran la II República i que el franquisme va truncar.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario